Vaig anar a una teràpia…i em vaig acabar ficant en una secta!

Però tornava a casa i notava una barreja de sentir-me bé i alhora una mica confós, la conducció no m’era gens fàcil. La veritat, vaig sortir molt cofòs i vaig decidir no tornar-hi. I desprès vaig parlar amb alguns coneguts que també van assistir a aquest «terapeuta».

 L’experiència de la meva amiga

Recordo que a la primera visita, al estirar-me va començar a “testar-me” quins traumes tenia. Ell testava aplicant la kinesiologia, i ell sempre remarcava que només ell sap aplicar-ho perquè sap si els pacients l’enganyen o no… Aquesta manera de testar es basava en la força que podies aplicar amb el peu. Ell et deia un trauma o una emoció i et posava un cartronet amb aquell trauma o emoció damunt del coll, llavors et feia aplicar la força i a vegades no en tenies. Això és el que indicava que aquell trauma el tenies o t’estava afectant.

Amb aquest testatge, va resultar que tenia una llarga llista de traumes que ell deia que em trauria. Així que un a un, va anar traient-me’ls. Alguns apretant-me fort el pit i fent-me respirar molt profundament, altres passant-me les mans per damunt del cos com si m’expulsés alguna cosa, altres simplement fent petar els dits em deia que ja no hi eren. La sensació que jo vaig tenir aquell primer dia és que feia màgia… Recordo especialment quan em va dir que em trauria l’ansietat i com, després d’haver-me fet una pressió molt forta al pit em mirava fixament als ulls i em preguntava gairebé cridant: “Sents ansietat ara?? Sents ansietat??” Vaig dir que no la sentia, i així era, em notava alliberada. Al no haver-me sentit mai així vaig pensar que allò realment era molt bo, així que em vaig convèncer de que estava en bon camí.

En les posteriors visites, moltes vegades, ja al despatx, em deia que faríem coses molt grans, que treballaríem molt i que m’ho ensenyaria a la camilla… Jo tenia ganes de veure i de provar tot allò que deia que podria arribar a fer: ajudar als altres a distància, veure’m fora del cos, etc. Un dia, em  va dir que ell tenia la capacitat de poder contactar amb mi a distància, i que si jo volia, només havia de fer que “conectar-me” i poder prendre energia seva per sentir-me millor i seguir treballant. Per fer això, em va dir que ell podia implantar-me el seu “xip” i que llavors podríem comunicar-nos d’aquesta manera. A mi, em va semblar fantàstic, així que em va agafar les mans i després de tenir-les una bona estona i mirant-me fixament als ulls, em va dir que ja estàvem connectats i que jo el notaria des d’aquell punt de les meves mans.