Vaig anar a una teràpia…i em vaig acabar ficant en una secta!

Vaig arribar a la conclusió de que cap dels meus pensaments havia estat propi, que tots els meus pensaments eren condicionats per la cultura, per allò après, i que no havia fet res a la meva vida prou important. També insistia en què llegir no servia per res: “Digues un llibre que t’hagi canviat? En què t’ha canviat? Veus, veus com no et serveix llegir” Quan jo li volia dir que els llibres m’havien anat molt bé em deia “Doncs mira com estàs, sinó no estaries aquí”.

En una de les visites, li vaig preguntar sobre un llibre que tenia sobre la taula, i davant de les preguntes es posava a cridar dient que qui era que preguntava això, si era el meu cervell o la meva ànima. Quan li responies, el cervell, perquè no li podies respondre una altra cosa, (no et deixava, si li deies una altra cosa, et tornava a dir, qui ho pregunta i t’incitava a dir lo altre, en un to més alt), et deia “doncs no penso respondre a aquest imbècil que tens de cervell ,perquè no serveix per a res, nomes et provoca malestar, és un inútil, un gilipolles, un fill de puta (cridant)”. Inclús et deia que quan t’adonessis que pensaves, que insultessis el teu cervell, per fer-lo parar. Em sobtava aquest tracte. No vaig plorar, tot i que contenia ràbia perquè només podia ser lo que ell volgués.

De sobte, es va aixecar i va començar a fer veure que es donava cops contra el marc de la porta, i em deia ”Què pensaries si veus algú que fa això, què li diries?” Jo, li vaig dir que parés de donar-se cops, i ell em preguntava ”I si segueixo? Què pensaries?” i ell ja sabia la resposta, li vaig dir “Doncs que ets tonto” i ell em va dir cridant “Doncs això!! El teu cervell és tonto!!” . Deia que havia de trencar el cervell per poder entrar a l’ànima.

Aquesta era una de les frases que més repetia.  Deia: “Nosaltres ” portem tota la vida treballant i esforçant-nos per sentir,  no pensar i créixer amb i en l’amor …”.

Segons ell, com que ningú té la raó absoluta, la veritat, tampoc existeix. Certes emocions em deia que les tenia, per haver estat educada en una societat plena de tabús i de normes per dominar, deia que m’havia de desinhibir, ser més espontània. Totes aquestes coses, jo volia que no hi fossin, i em semblava molt bona idea poder partir de zero. Quan jo li deia que hi havia gent que m’havia ajudat molt, i havia après moltes coses…em feia creure que res del què havia après m’havia servit per res. “M’estàs dient que t’ha ajudat a alguna cosa, i estàs feta un cromo? Si t’haguessin ajudat, no estaries així”.

Al cap d’uns minuts em va dir, amb un to proper,  que a mi el que em passava era que no m’havia sentit mai compresa, i que havia sentit molta falta d’afecte. En aquell moment aquestes paraules em van arribar a tocar al fons, i em vaig posar a plorar…