Vaig anar a una teràpia…i em vaig acabar ficant en una secta!

Després d’unes quantes converses, vaig anar veient que l’”Amor” era la clau. Un dia, em va preguntar per les tres persones que considerés  que tenia més amor per elles. Vaig respondre que eren la meva parella, el meu pare i la meva mare. Em va dir que tot eren vincles, que en aquesta llista no sortia cap veï. Em va dir que ens han ensenyat a estimar el vincle i no les persones, i posava com exemple que deia “meu, meva”. Jo li responia que estimava a altres persones, i ell em deia que no, que ho comprovaríem. Que jo no havia sentit amor en tota la meva vida, que me’l van tallar quan em van tallar el cordó umbilical.

Després em preguntava si algú m’havia estimat mai, i jo li deia que si. Ell ho negava rotundament “¿Saps qui és el que més t’ha estimat?…”.

Afirmava que ell era l’única persona que m’havia estimat, des del primer moment que vaig entrar per la porta. T’ho feia creure, sobretot després d’aplicar les tècniques a la camilla; a les següents visites ja t’ho deia directament a la consulta, i ho relacionava amb l’Amor que t’havia curat.

Reflexionant sobre l’amor, sovint, ell insistia en què la parella és la mort de l’amor i, evidentment, això em generava dubtes, ja que jo vivia en parella. Era un tema recorrent que mica en mica anava interioritzant i em provocava estar més irritable i susceptible amb la meva parella.

“T’estimem!” era una de les coses que més em deia. Ell em deia que era Déu, que jo era un ésser especial, i que junts podríem fer grans coses i curar gent. A mi això em fascinava i em feia tenir cada vegada més ganes de créixer en aquesta direcció. Per fer-ho calia estar connectada a ell (a tots), sinó, no podria. També em va dir que havia de deixar de fer reiki, en podria fer quan estigués preparada. Tot plegat em feia sentir part d’alguna cosa important. Ell em remarcava que “sols no podem”(el grup és fonamental), que ell sempre estaria disponible per mi pel que necessités, ja fos per telèfon o en persona, però per això, havia de deixar de pensar, ja que segons ell:  “A mi no m’interessa el que penses, m’interessa que parlis del que sents…”, “Quan penses no estas sentint amor i aquí es ve a sentir, no a pensar.”