Vaig anar a una teràpia…i em vaig acabar ficant en una secta!

M’estic formant en el món de les teràpies naturals, i en aquests anys m’he trobat coses positives i coses negatives. Vull compartir la meva experiència ja que penso que així, puc ajudar a entendre què pot amagar-se sota el precepte d’una suposada “teràpia de kinesiologia”. No vull criticar la kinesiologia, ni el reiki, ni totes aquestes coses…tan sols m’agradaria explicar la meva experiència amb un terapeuta que exerceix a Catalunya.

Si voleu que us sigui sincers, em  trobava en un moment de dubtes, amb baixa autoestima i en una situació de no saber què fer amb la meva vida. Va ser un amic qui em va convèncer per anar a un “terapeuta” que ell anava. Ell havia passat per una situació similar i li estava anant molt bé. Vaig pensar que per provar-ho no hi perdia res, que podia ser un canvi o una nova font d’idees per a la meva formació.

Tot i així, el meu amic m’havia recomanat que em deixés tractar, tot i que pogués resultar una visita estranya. “Encara que et sembli que et crida molt, o que està sent molt dur,  no t’aixequis, no marxis, perquè sinó no et podrà tractar. Tu confia en mi”.

Jo després també ho recomanaria així.

Les primeres impressions

Cal dir que em va impactar molt l’entorn i tot allò que envoltava aquell home. Tinc moltes imatges al cap que m’han quedat gravades. La consulta era en un pis, amb vàries habitacions. Una d’elles feia de saleta d’espera amb unes quantes revistes de medicina alternativa. Les que més recordo són la que era el despatx i la sala on tractava. El seu despatx era una sala gran amb el seu escriptori amb l’ordinador i sempre el mateix llibre damunt (“Cómo curar el càncer”). També hi tenia estampetes religioses, i la sensació era de desordre i brutícia.  En una de les parets laterals hi havia penjades imatges religioses i creus. Sempre hi sortien Maria i Jesús.  En una de les parets, hi havia penjat el dibuix de l’home de Vitruvi de Leonardo Da Vinci. Aquesta imatge és molt recurrent en ell, sempre porta una samarreta amb aquest dibuix, el fons del seu blog és aquest dibuix, etc.

Quan entraves a la sala de tractaments, hi havia dues camilles, però el que més caracteritzava la saleta era aquella música “new age” que sempre estaria allà posada i sempre acompanyaria el meu procés. Ell deia que aquesta música era molt significativa per ell perquè en un dels cursos que feia, on també l’utilitzava, un dia va passar quelcom espectacular. La sensació de brutícia i desordre seguia.